Fins ara, Barcelona

Estàndard
28/03/2014 – Al voltant de les 08:00h del matí
 

És la primera vegada que viatjo sola en avió. Si, fa tot just un any, algú m’hagués dit que avui estaria aquí asseguda amb destí a Londres per anar a veure la que va ser en el seu moment una de les meves millors amigues de l’institut (i que ara ho torna a ser després d’un llarg parèntesi), l’hagués pres per boig.

La vida té aquestes coses. És molt curiosa. Els tombs, les dreceres i les acrobàcies que pot arribar a fer o a prendre… Però si a cada etapa vital ens expliquessin tot el que vindrà després, pas per pas, seria massa avorrit. Segurament patiríem menys, sí, però perdria tota la gràcia (i la màgia).

Tot i que potser, d’aquesta manera, aconseguiríem ser conscients que cal aprofitar cada moment al màxim, pre-ocupar-nos menys per les tonteries quotidianes i valorar i agrair més el que som i el que tenim. Que no és un tòpic, que la vida passa i que MAI SEREM TAN JOVES COM AVUI, això està demostrat. I te’n comences a adonar quan veus els teus germans, cosins, nebots, amics… que eren molt petits, i que ara ja s’estan fent massa grans.

Potser llavors abraçaríem i faríem més petons a tothom, diríem més vegades t’estimo, seríem més positius, ens queixaríem menys, somriuríem i riuríem més i intentaríem aconseguir més moments feliços per a nosaltres i per als que ens envolten. Només potser…

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s