Obvietats rurals

El fred ha trigat en arribar, però ara les matinades ja s’encarreguen de cobrir de gebre tot el paisatge. Els poc més de 25 habitants fixes del poble passegen pels camins empedrats o de terra, coberts de fang aquests dies per les intermitents pluges. Carrers estrets que fan pujada i que serpentegen la muntanya, esquitxats amb escales. Cases de pedra baixes farcides de finestretes, amb teulades velles i portes de fusta gruixudes. Xemeneies fumejant, parres, oliveres, cirerers d’arboç, margarides, clavells xinesos i petits trossos de camp sense llaurar envaeixen el poble.

Un racó de món en el qual les dones encara fan servir un mocador al cap i el bastó és un complement habitual en el dia a dia. Gossos, gats, ovelles, gallines i cavalls es reparteixen per les masies i el silenci és la banda sonora predominant del territori. Però, fins i tot aquí, en un llogaret així, troben que és la mar de normal votar; i, de cop i volta, encara trobes això penjat sota una finestra, amb la silueta de Montserrat retallada entre la boira darrere, horitzó enllà.

Adéu, Tineta

Hem passat tot el cap de setmana recordant-la. Sembla que hagin passat segles des que la vam deixar marxar el divendres.

No va ser gens fàcil prendre la decisió. De fet, trobar-me en aquesta situació m’ha fet plantejar-me: qui es creu amb dret de decidir quan s’acaba una vida?

Fins i tot en això va ser independent. Va ser ella mateixa qui va decidir quan tirava la tovallola. Mai sabré si ho va fer perquè va intuir que nosaltres ja havíem acordat dia i hora per acabar amb el seu patiment (divendres a les 20.40 hores), però des que vaig tornar de la feina aquell dimarts, tot va anar de baixada ja.

La seva impaciència va guanyar aquell matí de divendres, que va llevar-se amb el cel tapat, però que de seguida va deixar pas als rajos del sol de juliol. Vam haver de córrer. Va patir i ens va fer patir. Però les seves ganes de viure i d’estar sempre amb nosaltres, allà on fóssim, eren com fortes arrels que la mantenien subjecta a aquest món.

Dir que era una gossa única no seria gaire original. Tothom creu que la seva mascota és la millor. Però realment la Tina era una gosseta excepcional. Potser la consideràvem especial pel fet d’haver-la tret de la Protectora, d’haver-li ofert una segona oportunitat després que els seus antics amos l’abandonessin, sent una sènior amb un problema de cor.

Potser per això o perquè ella soleta va encarregar-se de guanyar-se el nostre amor. Era juganera, graciosa, protectora, li encantava anar a la seva, tenia caràcter, quan intervenia la qüestió del menjar s’aliava amb qui fos, les seves rebudes en arribar a casa eren les millors que et podien fer, i era la primera en estar llesta quan es tractava de sortir al carrer.

Va ser una gran lluitadora fins l’últim moment i el més important: va estimar i va ser molt estimada durant tot el temps en el qual vam ser una família.

T’enyoro, bonica.

Fins ara, Barcelona

28/03/2014 – Al voltant de les 08:00h del matí

 

És la primera vegada que viatjo sola en avió. Si, fa tot just un any, algú m’hagués dit que avui estaria aquí asseguda amb destí a Londres per anar a veure la que va ser en el seu moment una de les meves millors amigues de l’institut (i que ara ho torna a ser després d’un llarg parèntesi), l’hagués pres per boig.

La vida té aquestes coses. És molt curiosa. Els tombs, les dreceres i les acrobàcies que pot arribar a fer o a prendre… Però si a cada etapa vital ens expliquessin tot el que vindrà després, pas per pas, seria massa avorrit. Segurament patiríem menys, sí, però perdria tota la gràcia (i la màgia).

Tot i que potser, d’aquesta manera, aconseguiríem ser conscients que cal aprofitar cada moment al màxim, pre-ocupar-nos menys per les tonteries quotidianes i valorar i agrair més el que som i el que tenim. Que no és un tòpic, que la vida passa i que MAI SEREM TAN JOVES COM AVUI, això està demostrat. I te’n comences a adonar quan veus els teus germans, cosins, nebots, amics… que eren molt petits, i que ara ja s’estan fent massa grans.

Potser llavors abraçaríem i faríem més petons a tothom, diríem més vegades t’estimo, seríem més positius, ens queixaríem menys, somriuríem i riuríem més i intentaríem aconseguir més moments feliços per a nosaltres i per als que ens envolten. Només potser…

Aquest 2013…

Una setmana després de començar un nou any, faig balanç del que he deixat enrere. Aquest 2013…

• He acabat un Màster.

• M’he presentat a unes quantes entrevistes de feina.

• A partir del mes de maig, he treballat bastant, de manera relacionada i no relacionada amb la meva formació. He aconseguit una feina temporal, però intensa i MOLT interessant. I he trobat feina estable i una petita família heterogènia que em cuida cada dia.

• He tingut moments dolents, he plorat de riure, he conegut persones especials i he fet contactes diversos (escriptors, músics, editors, periodistes…). Però, sobretot, he après moltíssim.

• He adoptat una gosseta única que m’alegra cada dia de l’any i he complert un somni de la infància.

• He sobreviscut un any més independitzada.

• L’he estimat (uns dies més que uns altres).

• He intentat (i crec que ho he aconseguit) passar més temps amb la meva família.

• He recuperat una gran amistat.

• M’he acomiadat d’amigues que han marxat a Londres, París o Irlanda, i ens hem retrobat.

• He conegut en persona a una de les meves autores preferides, la Sílvia Soler.

• He pogut llegir una mica més que altres anys, en part gràcies a una de les feines que he tingut i als llargs trajectes en tren.

• He descobert i devorat amb els ulls la sèrie Scandal.

• He tornat a Cadaqués i m’he banyat entre roques al Cap de Creus.

• He organitzat una festa sorpresa pel seu 25è aniversari.

• He compartit jocs i rialles amb el meu nebot Jan.

• He adorat tenir un IKEA a cinc minuts de casa.

• He ballat com una boja amb Els Catarres i la meva minifamília.

• He gaudit cada una de les vegades en què he trepitjat un UDON.

• He descobert que el Zumba, a més de cansat, és divertit.

• He viscut nits intenses que acaben amb la sortida del sol (o no) entre vells amics.

• M’han tirat les cartes gitanes un parell de vegades.

• M’he retrobat amb un fantasma del passat.

• M’he disfressat i he gaudit com una nena.

• He actuat en un curt.

• M’he enganxat a Buscadores de fantasmas de forma compartida.

• M’he banyat i m’he deixat acariciar pel sol, i també m’he arraulit davant d’una llar de foc.

• He viscut moltes trobades agradables al piset (esmorzars, dinars, berenars i sopars).

• He somiat amb teletransportar-me a París molt sovint.

• Hem trobat la NOSTRA platja.

• He vist Barcelona nit d’estiu l’11 de setembre en un petit cinema del Masnou per sorpresa.

• M’he sentit afortunada en moltes ocasions.

• He gaudit un any més amb Audrey Hepburn.

• He tingut un aniversari que ha durat tres dies.

• He perdut una persona propera i estimada.

• He somiat i m’he plantejat nous projectes.

• He descobert alguna cosa nova cada dia.

• He acabat el 2013 i he començat el 2014 davant del mar.

Font de la imatge